Com ens afecta l'ús dels videojocs?
Roser Noguera. Psicòloga i Psicoterapeuta.
Unitat de Psicoteràpia Psicoanalítica d'Infants i Joves (UPPIJ). Sant Pere Claver - Fundació Sanitària.
En aquesta càpsula reflexionem sobre l'elevat grau d'intrusió psicològica que poden tenir les noves tecnologies informàtiques en les persones adultes i els infants. També parlarem sobre la necessitat de donar eines a la societat perquè aquesta sigui més crítica.
e ben segur que ningú qüestiona que ens trobem en una època de canvis. M'atreviria a dir que entrem en una altra era i això, vulguem o no, ens obliga a modificar determinats hàbits i fer servir una nova tecnologia, la qual no fa gaire no podíem imaginar i formava part de les pel·lícules de ciència ficció.
Aquest canvi afecta a tothom, grans i petits, i cadascú ha de realitzar el seu procés. Les generacions de més edat han de fer un procés de més gran abast per no quedar allunyades i excloses d'unes tecnologies que -ja de per si- canvien a un ritme trepidant. Pel contrari, els més petits ho viuen de forma molt natural i inherent a la seva vida.
La proposta d'aquesta càpsula és reflexionar sobre aquesta realitat, sobre perquè és necessari donar eines a la societat que permetin que sigui crítica i que no assumeixi tot el que els mitjans de comunicació ofereixen, com si fos el més natural del món. Vagi per endavant la gran ajuda que tots aquests canals ens brinden per a tot tipus d'activitats.
Reflexions sobre l'ús dels videojocs
- El mercat mundial del videojoc representa unes vendes totals de 98.797 milions d'euros, xifra que suposa un increment estimat pel 2017 d'un 9,24% (Informe EAE Business School: 'La industria de videojuego 2017').
- El col·lectiu més vulnerable és el dels infants: la tecnologia els tempta, fins al punt de que en molts moments els pares manifesten les grans dificultats que tenen per introduir activitats de lleure diferents als videojocs. En conseqüència, els infants deixen de fer esport o tenen dificultats per introduir-se en el món de la lectura o el joc. Aquestes altres formes lúdiques són molt importants doncs els acosta a la possibilitat de desplegar les seves pròpies fantasies.
- Des de la clínica tenim el deure d'alertar que estem detectant com molts infants tenen a l'abast uns jocs d'alt contingut agressiu que els transmeten l'idea de que per aconseguir quelcom l'única via és a través d'aquesta agressivitat. Molts pares i mares, degut a les obligacions del dia a dia, sovint no tenen prou consciència de quin és el contingut del joc del seu fill. Tenen clar que no deixarien que jugués amb quelcom perillós, com podria ser un arma. Però amb els videojocs no ho tenen clar.
- Un últim punt per a reflexionar és la patologia més de moda, i ens certs cercles com si fos la única patologia: “¿tiene o no tiene el TDAH?”. He arribat a sentir la pregunta de si “¿tiene un poco o mucho?”. És necessari que ens qüestionem: té una certa lògica que augmenti el trastorn hiperactiu si a un infant li donen una eina que produeix una sèrie d'estímuls d'acció cada vegada més ràpids, sense reflexió i sense crítica?
El conte del metro, a títol d'exemple
"Cal reflexionar sobre les conseqüències d'aquests jocs que produeixen estímuls d'acció cada vegada més ràpids, sense reflexió i sense crítica" Al matí a primera hora entre els viatgers hi ha una senyora de gran volum asseguda i al seu costat un nen. Resultarà que son mare i fill. Veig que el nen està jugant amb una motxilla petita de color verd i el joc consisteix en fer passar les corretges de tal manera que aconsegueix lligar-ho i li explica a una senyora que està al seu davant que allò es un gronxador. Penso: ha de ser un familiar. La mare mentre està capficada amb el seu mòbil, el nen li demana l'atenció i ella rebufa. Jo penso que està enviant un missatge molt urgent. Aleshores, el nen segueix jugant inventant-se utilitats molt simbòliques, però insisteix a parlar amb la senyora del davant. Aquesta aconsegueix un lloc on seure però amb una persona entremig i això suposa al nen haver de fer més esforços per comunicar-se amb ella. No és familiar ni coneguda, és una passatgera del metro. El nen torna a demanar atenció a la mare i aquesta cada cop està més empipada de què li reclami que miri “els seus invents”, arribant a un punt en que li dóna de males maneres els guants, la gorra i l'abric perquè se'ls posi doncs arriben a la parada.
Queda palès com es pot anar forjant una relació distorsionada entre la mare i el fill. El nen no se sent atès, ni escoltat i ha de buscar indiferenciadament algú que se'l miri i escolti. La mare el sent com un intrús als seus jocs i entreteniments.
Per últim, he de dir que vaig veure que la mare no tenia un missatge urgent per enviar, sinó que jugava al Candy Crash. Sembla que no només els infants són els que juguen amb videojocs.
Enllaços d'interès
- Visita el web la UPPIJ
- Llegeix més articles a "la càpsula"
- Visita el web de Sant Pere Claver - Fundació Sanitària