lacapsula

La vida medicalitzada

La diferència entre l’ús i l’abús de psicofàrmacs



Carmen Lafuente. Psiquiatra, psicoanalista
CSMA Sants- Montjuic. Sant Pere Claver Fundació Sanitària

L’excessiva medicalització de la vida quotidiana pot crear una falsa il·lusió de benestar i omnipotència en la persona. En molts trastorns de salut mental cal diferenciar entre el mal ús i l’ús raonat de medicaments.

M

olts professionals estem preocupats per l’excessiva medicalització d’alguns malestars de la vida diària que no es poden considerar patològics. En la societat actual, cada vegada més ens trobem amb persones que no suporten el més mínim dolor ni la idea de sacrifici. Per això reclamen, i molt sovint obtenen, una pastilla que pretén alleugerir-los aquest patiment.

La felicitat no és un continu, sinó que té daltabaixos en el temps. A més, no se la pot imposar com qualsevol altre bé de consum. Si no, es convertiria en un imperatiu autoimposat i deixaria de ser felicitat. Hi ha signes en l’ésser humà, com l’angoixa i la inhibició davant d’un perill, que no són disfuncions. En aquest sentit, una persona no pot prescindir d’un cert nivell d’angoixa en la vida diària i és bàsic que conservi la capacitat per dirigir la seva vida des de l‘autonomia i la llibertat.

"Una persona no pot prescindir d’un cert nivell d’angoixa en la vida diària" En ciència, un dels discursos que s’ha anat imposant proporciona un nombre cada vegada més gran de productes per posar remei a qualsevol malestar. Aquest és el cas de l’anomenada farmacologia cosmètica, en què es prescriuen medicaments per tractar molèsties que no s’haurien de considerar patològiques. Per exemple, millorar l’humor de les persones en situacions de dol per la mort d’un familiar, la depressió postvacacional i l’angoixa dels dilluns al matí, entre d’altres. Hi ha fàrmacs que prometen una drecera a la felicitat i al benestar etern, entre d’altres fantasies que promou la nostra societat capitalista. Però tot això a costa de què?

A la clínica diària és important diferenciar entre l’abús de fàrmacs utilitzats per promoure una il·lusió de benestar i d’omnipotència, i l’ús justificat d’una medicació per pal·liar el patiment que produeixen molts dels trastorns. Hi ha situacions en què no n’hi ha prou amb l’ús de la paraula, o fins i tot aquesta intermediació és impossible. En aquests casos, la prescripció d’una medicació, ajustada a la clínica, permet el desxiframent i la comprensió dels símptomes del pacient, així com l’abordatge de la seva biografia.

"La farmacologia cosmètica prescriu medicaments per tractar malestars que no s’haurien de considerar patològics"

Els fàrmacs s’han d’utilitzar quan són necessaris. La seva finalitat és apaivagar el patiment i permetre un abordatge a través de la paraula que faciliti treballar les causes subjectives d’aquest patiment. En cap cas, el fàrmac ha de taponar o suturar les preguntes que tot ésser humà s’ha de fer sobre el que li passa. Els fàrmacs han de ser una eina i no una finalitat. En canvi, en alguns plantejaments actuals la clínica està emmotllurada en funció d’una determinada substància.

Aquest biaix en la clínica es deu a què els diagnòstics en salut mental no són construccions basades en una realitat empírica, com succeeix en altres tipus de patologies infeccioses o degeneratives. Les malalties mentals estan definides per un sèrie de símptomes agrupats en funció d’uns criteris susceptibles de ser influïts per factors culturals o socials, és a dir per un sistema de referències ideològic.

Hem arribat a una situació en què es produeix una lectura tan parcial de la realitat psíquica que, per exemple, se li atribueixen massa coses als gens i a la serotonina. Ja fa temps que arriben a les consultes de salut mental pacients dient que tenen la serotonina baixa, però els nivells d’aquest neurotransmissor no tenen cap correlació amb un trastorn mental. Darrera d’afirmacions com aquesta hi ha la concepció de què els trastorns mentals són intrínsecament un trastorn en la neurotransmissió cerebral. Però un diagnòstic requereix anar més enllà d’aquesta idea per aconseguir que el pacient parli d’ell mateix, de què li passa i què el fa patir.

"Els professionals hauríem d’evitar caure en el parany de la solució fàcil del fàrmac"Quina solució podem oferir nosaltres des de la nostra àrea de treball? Una possibilitat és la creació de comitès ètics constituïts per professionals de diverses orientacions amb l’objectiu de vetllar per la inclusió dels diferents factors que influeixen en la malaltia o en el trastorn mental.

Els professionals hauríem d’evitar caure en el parany de la solució fàcil del fàrmac per tractar problemes causats per diversos factors. Però de vegades la pressió assistencial i la manca de recursos ens porten cap a aquestes sortides que són només parcials. Moltes vegades els professionals ens trobem amb un mal de cap que expressa un problema amb la família, una depressió que ens parla d’una frustració personal que no es vol acceptar, o una fibromiàlgia que manifesta un seguit de situacions vitals límits.

Els pacients han de saber que si bé el fàrmac és necessari en molts trastorns mentals, i convenient en certes situacions vitals complexes que causen malestar, no es pot eludir el treball de comprensió dels símptomes que expressen de forma xifrada un malestar més profund. La tasca d’un terapeuta ajuda a comprendre aquestes causes i és imprescindible per superar les dificultats psíquiques dels éssers humans.

Llegeix més articles a "la càpsula"
Visita la web de Sant Pere Claver - Fundació Sanitària

C. Vila i Vilà, 16 08004 Barcelona  |  Tel. 93 442 39 03
info@spcsalut.org  |  www.spcsalut.org