lacapsula

Infants tímids

Actituds que reforcen el desenvolupament social de l’infant



Ariadna Pérez-Domingo , psicòloga
Centre de Salut Mental Infanto Juvenil de Sants- Montjuïc

La timidesa excessiva en la infància pot comportar un gran malestar per al nen/a, així com, futurs problemes d’ansietat social i depressió. L’actitud dels pares és clau per ajudar als infants a relacionar-se amb el seu entorn de forma satisfactòria.

L
a timidesa és un fenomen omnipresent, un 90% de la població afirma haver experimentat aquest sentiment com a mínim un cop al llarg de la seva vida (Zimbardo, 1977). Però més enllà de la timidesa que tots sentim en determinats moments, trobem la timidesa extrema (o inhibició conductual) experimentada (segons alguns autors) per un 15% de la població (Kagan et al., 1988)..

En la infància, els nens que pateixen aquest tipus de timidesa, tendeixen a reaccionar amb ansietat davant estímuls nous, incerts o canviants. Acostumen a mostrar-se silenciosos i afectivament apagats amb persones i nens que no coneixen. Els costa separar-se dels pares i començar a jugar i/o interactuar amb els altres nens/es i adults (Hirshfeld- Becker et al., 2008). Aquestes situacions poden crear desconfort en el nen, expressat a través de plors, neguit o amb por.

"Sobreprotegir els infants per evitar que pateixin pot produir a llarg termini, un efecte contrari que enquisti el problema de la timidesa" Es considera que la inhibició conductual és un tret desadaptatiu que dificulta el procés de socialització i predisposa als trastorns d’ansietat i/o la depressió. Davant el malestar que les relacions socials provoquen, la tendència és evitar-les i per tant el nen té menys possibilitats per entrenar-se i practicar les estratègies socials necessàries per al seu desenvolupament, així com aprendre que les sensacions que aquests estímuls provoquen (nervis, por, desesper, preocupació, ansietat...) són tolerables i controlables (Schofield et al., 2009). D’aquesta manera, es genera un cercle viciós en que l’evitació no permet aprendre noves habilitats, la falta de les quals provoca malestar i el malestar porta a incrementar l’evitació. Ara bé, la pregunta és, com podem trencar aquest cercle?

Un dels punts claus per gestionar la timidesa dels petits és com els pares actuen davant la seva timidesa. Encara que a curt termini sobreprotegir-los pot ajudar a tranquil·litzar-los i evitar algun tipus de patiment, a llarg termini, pot produir l’efecte contrari i enquistar o fer més gran el problema. Si els progenitors restringeixen l’exposició de l’infant a tot un rang d’experiències, els pares transmeten el missatge de que el món és insegur i limiten directament les oportunitats dels seus fills per a desenvolupar un repertori de competències d’afrontament, a la vegada que els retornen una imatge de si mateixos amb poca capacitat per fer front a les dificultats i els reptes (Edwards et al., 2009).

"Restringir l’exposició de l’infant a tot un conjunt d’experiències pot implicar transmetre un missatge d’inseguretat, limitant les seves oportunitats per a desenvolupar altres competències" Per altra banda, uns pares rígids, que s’enfadin o s’impacientin amb les mostres de timidesa del nen i intentin forçar-lo a relacionar-se socialment per acabar ràpidament amb el problema poden generar grans nivells d’ansietat i malestar en l’infant que serien perjudicials i contraproduents.

Cada infant té un ritme propi per a encarar les dificultats. Per això és important conèixer-lo i adaptar-nos-hi per ajudar a que creixi i evitar que s’estanqui. És necessària la capacitat de mostrar-nos tranquils i no impacientar-nos en l’espera a que el nen reaccioni i comenci a interactuar. Cal calidesa, comprensió i contenció davant les mostres de malestar, ansietat i patiment de l’infant. El nen/a ha de sentir que aquestes sensacions que el desborden i que li semblen aterradores i incontrolables són controlables i manejables per als altres, transmetent-li implícitament la idea que hi ha un procés d’aprenentatge possible i que ell també podrà arribar a assolir aquesta capacitat.
La proposta d’activitats socials facilitadores en ambients que promoguin les sensacions de seguretat de l’infant així com el sentiment d’uns pares pròxims i capaços d’aguantar aquests sentiments, viscuts tan negativament per l’infant, els ajuda i proporciona reconfort. Poc a poc, el seu nivell de malestar davant d’aquesta mena d’estímuls va disminuint.



Remarcar que davant els efectes perjudicials que la inhibició conductual pot tenir en el desenvolupament, la detecció precoç pot esdevenir un important recurs preventiu, ja que permet reduir el malestar que el tret causa al nen inhibit, atenuar les repercussions del mateix sobre el procés de socialització i prevenir trastorns futurs com la depressió o la fòbia social (Ballespí, 2004).

En cas de dubte, és recomanable parlar amb un professional que pugui avaluar la situació, mestres, metges o psicòlegs.

Referències bibliogràfiques

Llegeix més articles a "la càpsula"
Visita la web de Sant Pere Claver - Fundació Sanitària

C. Vila i Vilà, 16 08004 Barcelona  |  Tel. 93 442 39 03
info@spcsalut.org  |  www.spcsalut.org