Si predomina la claustrofília trobarem més possibilitats d’adaptació a la situació. La casa està més a prop de viure’s com a refugi, lloc en el que estar fora de perill i sentir-nos segurs. Els infants i els adults poden tendir a viure-ho així, i alguns adolescents també. El risc de la claustrofília sorgeix quan es posa al servei d’allunyar-nos excessivament de la relació amb els altres i amb el món que també necessitem per viure, aïllant-nos en la “nostra cova”. Per això els pares que conviuen amb adolescents amb aquesta tendència hauran d’ajudar-los a que no s’exacerbi una desconnexió amb la realitat, permetent i tolerant per un costat que estiguin la major part del temps en la seva habitació, però proposant també activitats compartides que impliquin relació, com pot ser en els dinars, converses, jocs, tasques domèstiques compartides, etc… La creativitat de cada grup familiar pot aquí desplegar-se, i l’existència de complicitats i interessos compartits entre pares i fills facilitar-lo. Es pot des de veure una pel·lícula junts fins crear-la en un improvisat equip de rodatge aprofitant la facilitat que la tecnologia ens proporciona.
Si no és així, d’entrada pot ser un bon moment per conèixer-se millor i explorar la possibilitat de compartir a través de la conversa. Les propostes dirigides a fills i filles adolescents haurien d’apel·lar més a la seva part adulta, fent-los sentir que es compta amb ells, que no tractant-los com a nens i nenes que “han” de fer tal o qual cosa perquè ho diuen els pares. Per això pot ser d’ajuda poder tolerar les seves negatives més com succeeix amb l’elecció d’un adult, que ens pot decebre o entristir, que tractar-les com el comportament d’un infant desobedient al que cal que obligar.
