lacapsula

Reagrupament familiar: (re)trobaments entre
progenitors i fills desprès d’un procés migratori

(re) Construint vincles afectius


Rosa Camprodon Perich.

Psicòloga Clínica Unitat de Psicoteràpia Psicoanalítica d'Adults (UPPA). Sant Pere Claver – Fundació Sanitària.



"Construir una vida (o una família) implica re-imaginar el futur i reinterpretar el passat contínuament per tal de donar sentit al present" (Mary Catherine Bateson). L’experiència migratòria és una de les vivències més estressants a causa dels molts reptes i dificultats a les que s’han de fer front i que situen a la persona en una situació de fragilitat. La ruptura amb l’entorn juntament amb les vivències de desarrelament afectiu contribueixen a la sensació d’absència de control i a l’aparició d’ansietats i de conflictes que segurament no sorgirien en un altre context. Tant el procés de separació com el de reagrupament familiar són emocionalment complexes i comporten un important patiment en tots els seus membres.

D

esprés de l’esforç generat per l’obligat allunyament tothom espera que la integració familiar sigui gratificant però el retrobament afectiu també és una font de des-encontres i tensions no previstes. El lligam afectiu, des del punt de vista de què tots/es comparteixen un vincle familiar, es dóna per fet, com un automatisme mitjançant el qual es nega la separació i la distància emocional que comporta la pròpia migració.

El re-encontre familiar implica (re)trobar-se i conviure amb un/s desconegut/s afectant a la dinàmica relacional familiar tant pel desconeixement de l’altre com per una mútua desil·lusió. La reconstrucció del vincle necessita temps perquè tothom es (re)conegui i per poder consolidar una relació de confiança.

És especialment amb els fills adolescents als qui els progenitors perceben encara més com estranys perquè tenen un comportament que no entenen ni senten com propi. Els joves també arriben carregats d’una història condicionada per una llarga separació, amb unes expectatives sobre què és el que poden esperar d’un nou entorn i d’uns adults als qui gairebé no coneixen o desconeixen del tot. Per ells, la separació amb els progenitors així com la seva pròpia migració han estat involuntàries i forçades, circumstàncies que –igual que en els adults- comporten una major complexitat respecte les migracions voluntàries.

"La reconstrucció del vincle necessita temps perquè tothom es (re)conegui i per consolidar una relació de confiança"

En la convivència familiar quotidiana els retrets i les queixes sorgeixen fàcilment. La relació i la comunicació estan interferides per sentiments compartits de culpa, desil·lusió i crispació amb les conseqüents emocions de ràbia, desconfiança, por o inseguretat, entre altres.

L’adolescència per ella mateixa altera la relació amb els progenitors. Els joves viuen entre el passat i el futur, entre la infantesa i el món adult, entre els somnis i la realitat. Pels joves reagrupats desprès d’un llarg temps de separació aquesta dissociació es fa més explícita. A les tensions pròpies generades pel fet de ser també immigrant, la distància familiar i afectiva i la reunificació es suma la crisi pròpia d’aquesta etapa.

Des-encontres que van més enllà d’un conflicte generacional

En aquesta situació de re-encontre familiar la necessitat dels joves adolescents de diferenciar-se de l’entorn familiar desperta en els adults un sentiment de frustració, abandó i desagraïment produint-se de nou un des-encontre que va més enllà d’un conflicte generacional. Els malentesos sorgeixen fàcilment i es crea una distància emocional que genera una progressiva desconnexió. Ni s’escolten, ni s’entenen: és una comunicació complicada i a moments impossible.


En un primer moment, en l’esforç d’adaptar-se al nou entorn, el fill/a pot mostrar una imatge d’autonomia i sociabilitat que fa pensar que té un bagatge prou sòlid per assumir les noves adaptacions que requereix la seva pròpia migració. Actitud que sovint es relaciona amb la necessitat de respondre al desig de ser com esperen que sigui. A mesura que es va sentint més segur, i confiant que poden acceptar-lo tal com és, es mostra exigent, queixós i té actituds hostils, agressives, de desobediència... o bé reclama més atenció comportant-se d’una manera més infantil del que li pertoca.

Els joves recentment immigrats estan desubicats i desorientats i es comporten de manera ambivalent. Encara que manifesten que no els agrada el seu país enyoren l’entorn en el que han crescut i a aquelles persones que han tingut cura d’ells. Se senten decebuts i desil·lusionats quan arriben i troben uns pares i mares sobrecarregats amb menys capacitat adquisitiva de la que imaginaven i amb poc temps, i menys per estar amb ells.

L’ansietat ocasionada per la separació, els sentiments de pèrdua i els dols també poden estar fomentats pels canvis encara que aquests siguin amb una finalitat de millora. Però les pèrdues per l’emigració no són del tot clares, complertes o irrevocables, com pot ser una mort. És una pèrdua ambigua perquè es relaciona amb circumstàncies en les que la pèrdua es confusa, incompleta o parcial. És aprendre a conviure amb un dol no acabat. És un desarrelament existencial per la desaparició de l’altre. Són circumstàncies de pèrdua i separació poc definides que desperten una ambivalència de sentiments en els que cal clarificar que és el que realment s’ha perdut i el què es pot recuperar. Tot plegat és un sobreafegit que afecta a la dinàmica familiar dificultant la nova adaptació i la necessària reorganització de les relacions i els vincles.

No es pot entendre l'experiència migratòria i el reagrupament familiar si no es té en compte el què ha passat, el que s’ha viscut i el que s'ha deixat. Parlar i pensar en la seva història, en la separació, el retrobament i els sentiments d'estranyesa, d’il·lusió, d’incertesa, de pors... de tots aquells sentiments i sensacions que els ha representat la migració facilita donar un sentit al que ara els passa i viuen, i permet rescatar el vincle afectiu i els aspectes sans de la vinculació entre progenitors i fills que segurament en algun moment han existit.


Referències bibliogràfiques

  • Boos, P. La pérdida ambigua. Cómo aprender a vivir con un duelo no terminado. Barcelona, Gedisa, 2001.
  • Bowlby, J. La separación. El apego y la pérdida. Barcelona, Paidós,1985.
  • Pereira, R. (2001): Familias reconstituidas: la pérdida como punto de partida. II Congreso Virtual de Psiquiatría.
  • Pereira, R. (2002): Duelo: desde el punto de vista individual al familiar. Sistemas Familiares, 18,1-2:48-61.
  • Walsh, F. Resilencia familiar. Buenos Aires, Amorrortu, 2004.


  • Enllaços d'interès


    C. Vila i Vilà, 16 08004 Barcelona  |  Tel. 93 442 39 03
    info@spcsalut.org  |  www.spcsalut.org