lacapsula

El joc, clau per al desenvolupament psicològic de l’infant

Jordi Sala. Psicoanalista
Unitat de Psicoteràpia Psicoanalítica d'Infants i Joves (UPPIJ)
Sant Pere Claver – Fundació Sanitària.

Un nen li diu a un altre: juguem? I amb aquesta pregunta fa una invitació a l’amistat, a la companyia, al divertiment compartit, a la descoberta de les regles del jugar i de relacionar-se. La podem considerar també una proposta per aprendre junts.

H

i ha moltes maneres de jugar, tantes com infants que juguen perquè el joc és fonamentalment una manera que tenen les criatures de pensar actuant sobre una realitat que és al seu abast i que és comprensible. Els adults estem tan acostumats a fer servir les paraules per explicar el què ens passa, el què desitgem o ens enutja que de vegades perdem de vista que els petits fan servir paraules i altres maneres de comunicar-se més fàcils per ells, com per exemple el joc.

"El joc lliure esdevé font constant d’aprenentatge"Una colla de nens amb pocs elements organitzen una situació de joc. No els cal ni un excés de joguines, de maquinetes o de pantalles. Només un ambient relativament lliure i alhora segur, on poder sentir-se prou tranquils i continguts per deixar volar la imaginació. Aquesta és la mena de joc lliure que esdevé font constant d’aprenentatge.

Jugant el nen i la nena també posen a prova les seves habilitats i la seva capacitat de tolerar la frustració en un context relativament controlat. La satisfacció de l’èxit i el malestar del fracàs són més suportables dintre d’un àmbit de joc. Les rivalitats, les comparacions, fins i tot les trampes per a tenir una posició més avantatjosa, el malestar de la derrota o l’eufòria del triomf en jocs competitius... Dins el joc, totes aquestes situacions difícils no tenen unes conseqüències dramàtiques o excitants en excés.

La intervenció de l’adult

Convé que l’adult no interfereixi en excés ni estigui del tot absent en el joc. És clar que la seva presència és més necessària com més petita és la criatura. Però, així i tot, des d’una perspectiva del desenvolupament de l’infant i des de la funció d’execució del joc, l’adult hauria de tenir una presència flexible i que no condicioni.

Cal deixar que l’infant jugui amb nosaltres, que ens involucri d’acord amb la seva inventiva i les seves necessitats de fantasiejar atribuint-nos diferents rols d’acord amb allò que importa més en el moment del joc i d’allò que és més rellevant en el seu món mental. D’aquesta manera la nena pot adjudicar el rol de petita a la mare i el de gran a ella, casar-se amb el pare i fer fora la mare de casa; el nen pot derrotar el pare i imposar-se damunt d’ell, revertir rols, poder imaginar com se senten les coses des del lloc de l’altre i gaudir d’invertir momentàniament les perspectives.

"El joc s’esdevé en un espai intermig entre la fantasia i la realitat, i té conseqüències maduratives"I quan l’infant és una mica més gran és necessari permetre que s’entengui, es desentengui i es torni a entendre amb els semblants en edat. Segur que molts adults hem comprovat com hi ha moments del joc, per exemple entre germans, que semblen reclamar la presència del gran i com, quan aquesta es fa efectiva, les coses encara s’emboliquen més. L’adult, en aquests moments, hauria de garantir que “la sang no arriba al riu” i no intervenir més.

El joc s’esdevé en un espai intermig entre la fantasia i la realitat i té conseqüències maduratives tant pel que fa a la realitat mental interior de cada infant com en la comprensió i manera de relacionar-se amb la realitat de l’altre i amb l’externa a si mateix, compresa la realitat física amb la qual no hi ha més remei que entendre’s.

Llegeix més articles a “Les dificultats dels infants davant els aprenentatges?”
Llegeix més articles a "la càpsula"
Visita el web de la UPPIJ
Visita el web de Sant Pere Claver - Fundació Sanitària



C. Vila i Vilà, 16 08004 Barcelona  |  Tel. 93 442 39 03  |  info@spcsalut.org  |  www.spcsalut.org