lacapsula

No m’explica res!

Què fer davant del tancament i el silenci sobtat dels fills adolescents?


Dra. Assumpció Soriano Sala.

Psiquiatra i Psicoanalista. Hospital de Dia per a Adolescents. Sant Pere Claver – Fundació Sanitària.



Molts pares i mares s’expressen així davant del tancament i del silenci sobtat dels seus fills/es en arribar l’adolescència o, fins i tot, abans d’aquesta just en els seus inicis. Cal entendre que l’aparició del “sentit de la intimitat” és un aspecte molt important en el procés que porta a la formació de la personalitat madura. Per això, arribada aquesta etapa, la manera de seguir ajudant als nostres fills i filles ha de canviar. Hem de trobar una posició diferent i passar a una mena de “segon pla”, prudent i respectuós alhora.

E

l nostre fill o filla, que a la sortida de l’escola reclamava la nostra atenció i escolta perquè li havia passat quelcom important, ara quan arriba a casa amb els amics tanca la porta de l’habitació. Quan li preguntem “què tal?”, amb sort respon: “bé”. És aquest el mateix fill/a que abans es ficava pel mig i no deixava parlar als pares? Doncs, sí i no.

El procés de creixement exigeix als pares i mares, entre d’altres habilitats, anar-se adaptant als canvis que es van succeint en el desenvolupament psicològic dels seus fills/es per ajudar-los en un camí que va de la dependència absoluta quan eren bebès fins a una relació cada cop més autònoma, possibilitant així el pas cap a la vida adulta.

Molt sovint “no dir res” és una necessitat que té l’adolescent per crear-se un espai personal on poder confeccionar, poc a poc, una identitat pròpia diferent de la família. Noves idees, afeccions, amics, plans de futur… aniran agafant solidesa des d’un cert hermetisme.

Procés natural cap a la construcció de la personalitat adulta

Els nois i noies d’aquestes edats estan confusos, plens de dubtes i no saben explicar-se. Necessiten aclarir-se i, per això, es tanquen en el seu món. En aquest món sí deixen entrar als amics, ja que els senten propers perquè viuen el mateix conflicte i desconcert. És un procés natural cap a la construcció de la seva personalitat, que no es pot aconseguir si es té massa a prop a aquelles persones que abans li resolien tot i li deien què s’havia de fer i què no. Ara l’adolescent ha de trobar el procés per ell mateix. Va creant un llenguatge i unes actituds per guanyar aquest espai i contesta amb monosíl·labs: ”bé”, “sí”, “no”, ”normal” o amb el freqüent “no em ratllis”.

Convé respectar aquesta certa distància i esperar que, a mida que vagi madurant i assolint la seva identitat amb més seguretat, es recuperi l’estil de comunicació que transitòriament s’havia perdut, tot i que amb les noves formes que comporta la realitat de no ser ja un infant.

Com actuar durant el període d’incomunicació “L’hermetisme dels fills/es adolescents sovint respon a una necessitat de crear un espai personal en el qual construir la seva pròpia identitat”

D’altra banda, s’ha d’afegir que som conscients de què no és un procés planer ni sense perills. Resulta difícil tolerar aquest període d’incomunicació i com a pares i mares fa patir “no saber res”.

Davant aquesta situació s’ha de respectar la distància necessària i, alhora, transmetre allò de “si em necessites, estic aquí”. Una manera de fer-ho és preguntar poc, però estar receptiu i escoltar allò que ens volen explicar. Segurament el que ens expliquen no és el que exactament volem saber, però sí el que ells/es necessiten o desitgen comunicar-nos, a vegades, en el moment més inoportú o quan estem tant enfeinats.

En alguns adolescents aquest tancament pot ser preocupant i cal consultar a professionals de la salut mental sobretot:

A excepció d’aquests casos, és normal que l’adolescent passi per aquest període en que necessita no explicar gaire i viure des de la intimitat el seu nou univers per donar pas a una construcció d’una nova identitat, retrobant noves maneres de comunicar-se més madures.

Enllaços d'interès


C. Vila i Vilà, 16 08004 Barcelona  |  Tel. 93 442 39 03
info@spcsalut.org  |  www.spcsalut.org