lacapsula

La cadira de pensar

Origens i reflexions al voltant d’aquest
càstig tan particular



Jordi Sala. Psicòleg clínic i psicoterapeuta.
Unitat de Psicoteràpia Psicoanalítica per Infants i Joves (UPPIJ)
Sant Pere Claver – Fundació Sanitària

Un cop s’acaba la paciència els adults utilitzen el premi i el càstig per influir en el comportament dels nens. La cadira o racó de pensar va sorgir com una alternativa al càstig. Però aquesta estratègia corre el risc d’associar el pensament a una experiència negativa i que el nen el consideri com un càstig.

P

remis i càstigs són dos recursos que l’adult encara utilitza amb certa freqüència amb els nens quan se li acaba la inspiració. Això acostuma a passar quan es perd el contacte amb allò que realment li interessa a la criatura o amb els motius íntims que la porten a reaccionar de la manera com ho fa. Quan es vol que el nen faci una cosa concreta o es comporti d’una manera determinada se l’estimula amb un premi o se l’amenaça amb un càstig si es resisteix.

Des de fa molts anys estratègies docents renovadores i pares de família, que no acabaven de veure prou clar aquest recurs de la pastanaga o el bastó, recorrien a noves eines més obertes, inspiradores i respectuoses amb la situació i el moment de la criatura.

"Obligar a pensar és una cosa negada amb la mateixa essència del pensament"

Així la cadira de pensar naixia com una alternativa al càstig absurd i li proposava al nen fer algun tipus de reflexió sobre la conducta, algun exercici de pensament fet conjuntament entre el petit i el docent, o entre el fill i el progenitor. Volia ser una eina que ajudés la criatura a entendre el perquè sí o el perquè no de fer una determinada cosa, un recurs que proposava una pausa en la conducta repetida enviant-la a un espai diferenciat, cadira o racó, que trenqués amb el mal rotllo del moment.

No obstant aquest recurs imaginatiu sovint s’ha acabat convertint en una estratègia tova de càstig que amb tota la bona intenció, i de vegades amb una bona dosi de desesperació i d’irritació, envia el nen a la cadira o al racó de pensar de cara a la paret. El pensament s’estimula en el joc relacional, amb estratègies plaents que desperten curiositat i interès per les relacions entre les persones i les coses, aquelles que són a l’abast del nen però encara li són desconegudes i intrigants.

La cadira de pensar

Enviar el nen a la cadira de pensar quan és rebec o està creant problemes a la dinàmica familiar o de la classe és una proposta en ella mateixa contradictòria i molt difícil d’entendre. El pensament neix i creix en una relació en què l’adult s’esforça a entendre el petit permetent-li una expressió prou lliure dels seus estats emocionals.

Obligar a pensar és una cosa negada amb la mateixa essència del pensament. Apartar el nen i obligar-lo a una cosa que s’anomena pensar acaba sent una manera d’entrenar-lo a relacionar el pensament amb una experiència de rebuig, separant-lo de la relació familiar o del grup de la classe. Fet així, estimulem el nen a desenvolupar una al·lèrgia al pensament vinculant-lo a una experiència desagradable. Podríem dir que pensar és un premi de la natura, de la selecció evolutiva, de Déu… aquí ja hi intervé la ideologia de cadascú! Però en cap moment es pot considerar un càstig.

Imatge cedida per Freepik
Llegeix més articles a "la càpsula"
Visita la web de Sant Pere Claver - Fundació Sanitària

C. Vila i Vilà, 16 08004 Barcelona  |  Tel. 93 442 39 03  |  info@spcsalut.org  |  www.spcsalut.org